Vicent Baydal i Felip Bens intervengueren en la presentació del Lletraferit #01 el passat divendres 8 de Juny en la Biblioteca Valenciana. A continuació reproduïm el text de Vicent Baydal:
Hui
és un dia per a celebrar. Així ho crec. Un dia alegre i de festa, tant
per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als
valencians. No tots els dies naix una revista en valencià, feta per
valencians i pensada per al poble valencià. I això s’ha de celebrar. Més
encara en el context en el que estem, de forta crisi econòmica i de
magres perspectives per al món editorial, especialment si es dedica a
promoure i impulsar la nostra llengua. Per això mateix, m’ha agradat
molt la fotografia que l’editor, Felip Bens, ha triat per a il·lustrar
la portada del primer número. No sé si l’heu vista: és la imatge d’uns
quants mariners pujats al pal d’un vaixell, que també apareix en la
invitació a este acte de presentació. A més, en esta targeta porta un
subtítol que diu: Molt més que uns quants navegants fent equilibris en alta mar.
Perquè la veritat és que no només el Consell de Redacció, sinó crec que
també els col·laboradors que han intervingut en este primer número, ens
sentim més o menys així. En primer lloc, ens sentim navegants perquè, no debades, hem decidit adoptar l’esperit dels antics navegants. Com deia l’escriptor portugués Fernando Pessoa: Navegar és precís; viure no és precís [...] Viure no és necessari, allò que és necessari és crear.
I eixa és l’actitud que hem pres: la de solcar les mars de la creació
literària per tractar d’interconnectar, a través de la cultura, les
menudes illes, en ocasions disperses i allunyades, que conformem
cadascun dels valencians. En segon lloc, ens sentim fent equilibris en alta mar
per moltes diverses raons, com ara l’adés citada incertesa del panorama
editorial, si bé tenim confiança en què l’alt nivell dels redactors que
col·laboren i la nostra autoexigència permetran que no acabem
sotsobrant en aigües profundes.
Una altra de les raons per les quals ens sentim fent equilibris en alta mar
és, evidentment, la qüestió de la doble normativa. No escapa als ulls
de ningú que els textos de la revista estan escrits en dos normes
diferents: les del Puig, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i
les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pot resultar molt xocant. A
algunes persones, de fet, els pot semblar increïble i, fins i tot,
terrorífic. No és d’estranyar, ja que probablement és una iniciativa
totalment inèdita en el nostre país, que ha sigut possible gràcies a la
confluència de diversos factors successius: de trajectòria històrica, de
complicitats i d’entesa. Primerament, com la majoria de vosaltres ja
sabreu, la revista “Lletraferit” es va publicar íntegrament en Normes
del Puig durant 88 números, des de 1996 fins a 2008, quan va deixar
d’editar-se. Posteriorment, Felip Bens va decidir fer-la renàixer i per
ad això va decidir eixamplar la nòmina de redactors i de col·laboradors.
En conseqüència, ens va cridar a certa gent que no havíem participat en
l’etapa anterior, a molts dels quals ens havia conegut en eixe gran
oasi per al debat i la discussió que representa internet. Ens va
comentar que volia reflotar el “Lletraferit”, continuant amb la
publicació d’articles en normativa del Puig, però que també, en un
exercici d’obertura i de generositat, volia obrir-lo a les
col·laboracions en normes de l’AVL. I la nostra resposta, després de
parlar-ho molt, mirar-nos constantment als ulls i raonar-ho
profundament, va ser afirmativa: si la qualitat de la revista s’havia de
mantindre, o fins i tot millorar, hi participaríem encantats. Si
mútuament ens agradava el que fèiem, per què no treballar junts, més
encara si és en valencià?
En eixe sentit, estos dies he llegit en valencianisme.com una reflexió, pense que molt encertada, d’una persona de Beniardà. Deia que si es
feren grups de treball o encontres personals entre usuaris d’abdós
normatives voríem com l’enteniment sobreixiria sobre les coses que nos
separen. En efecte, crec que
així és i que ací radica l’origen de la nova etapa del “Lletraferit”: en
l’acostament i l’obertura entre diverses persones que s’estimen el
valencià. De fet, crec que això és el que ha passat també en la pròpia
Acadèmia Valenciana de la Llengua, on la proximitat i la discussió
assossegada han fet possible la conjugació de postures i raonaments
originàriament molt allunyats entre si. També tenim, però, el cas
contrari. És evident que no tots els valencians que tenen una
determinada postura poden, ni volen, parar-se a raonar amb els que tenen
una opinió diferent, i viceversa. Això és impossible en una societat
tan àmplia com la valenciana. I un dels seus resultats és la prevenció,
la desconfiança i, fins i tot, l’enemistat prèvia i declarada. De fet
–no anem a amagar-ho–, hi ha hagut reaccions adverses a la publicació de
la revista. Des que ho vam anunciar fa un parell de setmanes, diverses
persones s’han manifestat en contra: d’una banda, els que no volen vore
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ni en pintura, i, d’una altra banda,
els que volen marginar per complet els usuaris de les Normes del Puig.
Davant d’això, simplement he de dir una cosa perquè la pense amb el cor i
amb el cap: no per obviar i fer oïdes sordes a les persones i els fets
amb els quals discrepem, eixes persones i eixos fets deixen d’existir.
Continuen fent-ho i, si estan dins de la racionalitat i la democràcia,
hem de tractar de conviure amb ells el millor que pugam perquè, al final
de la correguda, tots eixirem guanyant. Si ho fem així acabarem tenint
una societat més unida i més cohesionada.
En
relació amb això, cal dir que també hem rebut, molt majoritàriament,
missatges de suport. Una bona prova és la vostra nodrida presència ara i
ací. També en són prova el gran seguiment del “Lletraferit” a les
xarxes socials –amb més de 350 seguidors– i al seu blog –amb més de
2.000 visites en a penes 10 dies¬–, així com el ritme de vendes per
internet, molt més intens del que esperàvem. Igualment, s’han pronunciat
de forma positiva persones destacades com el professor de Lingüística
Aplicada, Josep Àngel Mas, nascut a Xaló, que ha qualificat la fita de
singular, valenta i històrica. No debades, ell mateix havia dedicat tota
una tesi doctoral a l’estudi dels models de llengua usats pels
valencians, arribant a la conclusió que el problema del valencià no és
tant l’existència de diversos models en si com la crispació derivada del seu ús ideològic.
De fet, de la seua anàlisi se’n derivava que cap dels diversos models
d’estàndard proposats per al valencià, ni els més convergents amb les
formes catalanes i mallorquines ni els més particularistes valencians,
havia quallat encara entre la comunitat lingüística valenciana. I, per
tant, proposava que s’afluixara la tensió entre els diversos models
existents, una faena que, segons deia, necessitaria de moltes bones voluntats i del canvi de moltes inèrcies mentals.
Amb tot, com ja ha dit Felip, sabem que esta tampoc és la solució ideal
ni la desitjable, menys encara per a una llengua amb tants dèficits
socials com la nostra i, especialment, si els dos models que conviuen ni
tan sols mantenen la unitat ortogràfica. Així ens ho han manifestat
també nombrosos lectors, que, en qualsevol cas, s’han mostrat tolerants,
comprensibles i, sobretot, molt expectants.
Portada de la revista "Lletraferit"
En eixe sentit, voldria citar les paraules d’una altra persona que també s’ha significat aplaudint la iniciativa, el professor de Filologia Abelard Saragossà, de Silla, qui ha interpretat el “Lletraferit” com un símbol que pot incentivar acords que permeten encaminar-se cap a l’assoliment del consens social entorn del valencià entre les institucions mantenidores de les dos normatives que emprem en la revista: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’un costat, i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, d’un altre –a les quals aprofite per agrair la presència de membres en l’acte de hui. El professor Saragossà, fins i tot, ha fet una proposta concreta de com, públicament i democràticament, les institucions mencionades podrien arribar a consensos, actuant amb generositat i amb intel·ligència, de manera que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, sinó un sol guanyador: el valencianisme, que eixiria potenciat de tot el procés. Cal dir, però, que eixe no és l’objectiu primordial de la revista “Lletraferit”. El nostre objectiu, en primer lloc, és fer i posar a l’abast dels valencians una revista cultural en valencià de qualitat. Ens sembla, de fet, que és la faena dels lletraferits. Nosaltres ens limitem a mostrar que si treballem tots plegats és possible arribar a acords i a treballs ben fets. Les altres coses ja vindran després. I esperem que vinguen a través dels camins adequats. Quan arriben, com tota la societat valenciana, ho celebrarem amb alegria. I si amb la revista hem ajudat a arribar a eixos consensos ens sentirem molt contents i, sobretot, molt pagats, ja que la reunificació lingüística serà beneficiosa no només per valencianisme, sinó també per al conjunt dels valencians.
No
debades, la millor manera –potser l’única– per tal que el valencianisme
influïsca en la societat valenciana és que presente un front cohesionat
entorn d’una sèrie de factors bàsics comuns, que van des dels símbols
fins al model lingüístic, passant per la coherència i l’exigència en el
discurs propi. Si des de fora del valencianisme ens veuen com un
moviment fragmentat, d’extrems i incapaç d’arribar a uns consensos
mínims, sembla normal que només sigam capaços d’atraure a sectors
minoritaris de la societat. En canvi, si ens veuen junts, en un mateix
camí i reclamant les mateixes coses, des de postures diverses però amb
la força immensa dels objectius comuns, és molt probable que els
ciutadans valencians dipositen la seua confiança en nosaltres. I
particularment pense que només si el valencianisme, des de tots els
seues vessants, assoleix un lideratge social ferm podrem evitar que la
societat valenciana continue dissolent-se i difuminant-se, perdent
progressivament els trets identitaris que ens particularitzen com a
poble europeu, històric i singular. Crec que no m’enganyaré si afirme
que eixe desig és compartit per tots els que estem ací, vingam d’on
vingam, tingam la ideologia que tingam i emprem la normativa que emprem.
Penseu-ho bé, a tots ens interessa un moviment valencianista més unit i
més fort. Per tant, espere que ens ajudem els uns als altres a arribar
als consensos lingüístics que són necessaris per a cohesionar el
valencianisme i, en conseqüència, enfortir i millorar la societat
valenciana. Espere també que sapiam difondre eixe missatge fora dels
murs, plens d’història, que hui ens acullen i ens impulsen, precisament
ací, en la seu de les lletres i la llengua valencianes. Confie,
igualment, que amb moltes bones voluntats de moltes persones pugam redreçar la nostra travessia i fondejar finalment en aigües càlides i calmes.
Però,
com deia, mentre tot això es fa realitat, mentre anem confluint i
enfortint-nos en un procés que ja està en marxa, des de “Lletraferit”
ens limitarem a tractar d’oferir una revista de qualitat, que satisfaga
les necessitats d’un públic exigent. En relació amb això, no ens
agradaria despedir este acte de presentació sense parlar, ni que siga
breument, de les característiques de la publicació i d’aquells que l’han
feta possible. En primer lloc, cal dir que a partir d’ara serà una
revista semestral, publicada en els mesos d’abril i d’octubre de cada
any. Com haureu pogut comprovar el seu preu és de 5 euros, amb els quals
vos oferim 64 pàgines de cultura valenciana i universal en valencià.
Però la idea per a propers números és ampliar el número de pàgines, fins
a 80, incrementant el nombre d’entrevistes, reportatges i seccions, que
conformen les tres potes de la revista. Per eixemple, en este primer
número entrevistem a l’escriptor danés Carsten Jensen i al director
valencià Pau Martínez, fem reportatges sobre Francesc de Vinatea, Teodor
Llorente, Josep Ballester Gozalvo i la literatura com a fet identitari,
alhora que presentem les seccions que seran habituals: sobre
literatura, arts, espais arquitectònics, espai naturals, espai urbans,
ciutats del món, cinema, música, personatges, futbol, gastronomia, vida
nocturna i erotisme. N’hi ha per a tot i per a tots. I els lletraferits
que s’han encarregat d’escriure sobre estos temes en el nostre primer
número han sigut Vicent Molins, de Meliana, José Luis García Nieves, de
Montcada, Vicent Chilet, d’Albal, Àgueda Vitòria, de l’Alqueria d’Asnar,
Josep Vicent Miralles, de Xàbia, Diana Baidal, de Teulada, Andreu
Tintorer, d’Oliva, i Artur Ahuir, Toni Sabater, José Ricardo March,
Ernest Granell, Felip Bens, Eugeni Machancoses, Paco Bosch i jo mateix,
de València. Com veieu, som majoritàriament del cap i casal, però una de
les nostres voluntats és continuar eixamplant el “Lletraferit” a
col·laboradors de totes les comarques valencianes, així com augmentar la
presència de dones, per tal d’oferir visions com més àmplies millor de
totes aquelles qüestions que pensem que poden interessar al públic
valencià.
Són
els nostres projectes de futur, les nostres idees, els nostres somnis.
Esperem que es complisquen. De moment, però, ens donem per satisfets amb
el primer somni que ja s’ha complit: el d’estar ací, amb tots
vosaltres, presentant el primer número d’esta segona etapa del
“Lletraferit”. Per tant, com deia al començament, este és un dia per a
celebrar, un dia alegre, un dia de festa. I ens ha fet molt de goig
compartir-lo amb vosaltres. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem.
