Intervenció de Vicent Baydal

Vicent Baydal i Felip Bens intervengueren en la presentació del Lletraferit #01 el passat divendres 8 de Juny en la Biblioteca Valenciana. A continuació reproduïm el text de Vicent Baydal:

Hui és un dia per a celebrar. Així ho crec. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià,  feta per valencians i pensada per al poble valencià. I això s’ha de celebrar. Més encara en el context en el que estem, de forta crisi econòmica i de magres perspectives per al món editorial, especialment si es dedica a promoure i impulsar la nostra llengua. Per això mateix, m’ha agradat molt la fotografia que l’editor, Felip Bens, ha triat per a il·lustrar la portada del primer número. No sé si l’heu vista: és la imatge d’uns quants mariners pujats al pal d’un vaixell, que també apareix en la invitació a este acte de presentació. A més, en esta targeta porta un subtítol que diu: Molt més que uns quants navegants fent equilibris en alta mar. Perquè la veritat és que no només el Consell de Redacció, sinó crec que també els col·laboradors que han intervingut en este primer número, ens sentim més o menys així. En primer lloc, ens sentim navegants perquè, no debades, hem decidit adoptar l’esperit dels antics navegants. Com deia l’escriptor portugués Fernando Pessoa: Navegar és precís; viure no és precís [...] Viure no és necessari, allò que és necessari és crear. I eixa és l’actitud que hem pres: la de solcar les mars de la creació literària per tractar d’interconnectar, a través de la cultura, les menudes illes, en ocasions disperses i allunyades, que conformem cadascun dels valencians. En segon lloc, ens sentim fent equilibris en alta mar per moltes diverses raons, com ara l’adés citada incertesa del panorama editorial, si bé tenim confiança en què l’alt nivell dels redactors que col·laboren i la nostra autoexigència permetran que no acabem sotsobrant en aigües profundes.

Una altra de les raons per les quals ens sentim fent equilibris en alta mar és, evidentment, la qüestió de la doble normativa. No escapa als ulls de ningú que els textos de la revista estan escrits en dos normes diferents: les del Puig, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pot resultar molt xocant. A algunes persones, de fet, els pot semblar increïble i, fins i tot, terrorífic. No és d’estranyar, ja que probablement és una iniciativa totalment inèdita en el nostre país, que ha sigut possible gràcies a la confluència de diversos factors successius: de trajectòria històrica, de complicitats i d’entesa. Primerament, com la majoria de vosaltres ja sabreu, la revista “Lletraferit” es va publicar íntegrament en Normes del Puig durant 88 números, des de 1996 fins a 2008, quan va deixar d’editar-se. Posteriorment, Felip Bens va decidir fer-la renàixer i per ad això va decidir eixamplar la nòmina de redactors i de col·laboradors. En conseqüència, ens va cridar a certa gent que no havíem participat en l’etapa anterior, a molts dels quals ens havia conegut en eixe gran oasi per al debat i la discussió que representa internet. Ens va comentar que volia reflotar el “Lletraferit”, continuant amb la publicació d’articles en normativa del Puig, però que també, en un exercici d’obertura i de generositat, volia obrir-lo a les col·laboracions en normes de l’AVL. I la nostra resposta, després de parlar-ho molt, mirar-nos constantment als ulls i raonar-ho profundament, va ser afirmativa: si la qualitat de la revista s’havia de mantindre, o fins i tot millorar, hi participaríem encantats. Si mútuament ens agradava el que fèiem, per què no treballar junts, més encara si és en valencià?

En eixe sentit, estos dies he llegit en valencianisme.com una reflexió, pense que molt encertada, d’una persona de Beniardà. Deia que si es feren grups de treball o encontres personals entre usuaris d’abdós normatives voríem com l’enteniment sobreixiria sobre les coses que nos separen. En efecte, crec que així és i que ací radica l’origen de la nova etapa del “Lletraferit”: en l’acostament i l’obertura entre diverses persones que s’estimen el valencià. De fet, crec que això és el que ha passat també en la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, on la proximitat i la discussió assossegada han fet possible la conjugació de postures i raonaments originàriament molt allunyats entre si. També tenim, però, el cas contrari. És evident que no tots els valencians que tenen una determinada postura poden, ni volen, parar-se a raonar amb els que tenen una opinió diferent, i viceversa. Això és impossible en una societat tan àmplia com la valenciana. I un dels seus resultats és la prevenció, la desconfiança i, fins i tot, l’enemistat prèvia i declarada. De fet –no anem a amagar-ho–, hi ha hagut reaccions adverses a la publicació de la revista. Des que ho vam anunciar fa un parell de setmanes, diverses persones s’han manifestat en contra: d’una banda, els que no volen vore l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ni en pintura, i, d’una altra banda, els que volen marginar per complet els usuaris de les Normes del Puig. Davant d’això, simplement he de dir una cosa perquè la pense amb el cor i amb el cap: no per obviar i fer oïdes sordes a les persones i els fets amb els quals discrepem, eixes persones i eixos fets deixen d’existir. Continuen fent-ho i, si estan dins de la racionalitat i la democràcia, hem de tractar de conviure amb ells el millor que pugam perquè, al final de la correguda, tots eixirem guanyant. Si ho fem així acabarem tenint una societat més unida i més cohesionada. 

En relació amb això, cal dir que també hem rebut, molt majoritàriament, missatges de suport. Una bona prova és la vostra nodrida presència ara i ací. També en són prova el gran seguiment del “Lletraferit” a les xarxes socials –amb més de 350 seguidors– i al seu blog –amb més de 2.000 visites en a penes 10 dies¬–, així com el ritme de vendes per internet, molt més intens del que esperàvem. Igualment, s’han pronunciat de forma positiva persones destacades com el professor de Lingüística Aplicada, Josep Àngel Mas, nascut a Xaló, que ha qualificat la fita de singular, valenta i històrica. No debades, ell mateix havia dedicat tota una tesi doctoral a l’estudi dels models de llengua usats pels valencians, arribant a la conclusió que el problema del valencià no és tant l’existència de diversos models en si com la crispació derivada del seu ús ideològic. De fet, de la seua anàlisi se’n derivava que cap dels diversos models d’estàndard proposats per al valencià, ni els més convergents amb les formes catalanes i mallorquines ni els més particularistes valencians, havia quallat encara entre la comunitat lingüística valenciana. I, per tant, proposava que s’afluixara la tensió entre els diversos models existents, una faena que, segons deia, necessitaria de moltes bones voluntats i del canvi de moltes inèrcies mentals. Amb tot, com ja ha dit Felip, sabem que esta tampoc és la solució ideal ni la desitjable, menys encara per a una llengua amb tants dèficits socials com la nostra i, especialment, si els dos models que conviuen ni tan sols mantenen la unitat ortogràfica. Així ens ho han manifestat també nombrosos lectors, que, en qualsevol cas, s’han mostrat tolerants, comprensibles i, sobretot, molt expectants.

Portada de la revista "Lletraferit"

En eixe sentit, voldria citar les paraules d’una altra persona que també s’ha significat aplaudint la iniciativa, el professor de Filologia Abelard Saragossà, de Silla, qui ha interpretat el “Lletraferit” com un símbol que pot incentivar acords que permeten encaminar-se cap a l’assoliment del consens social entorn del valencià entre les institucions mantenidores de les dos normatives que emprem en la revista: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’un costat, i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, d’un altre –a les quals aprofite per agrair la presència de membres en l’acte de hui. El professor Saragossà, fins i tot, ha fet una proposta concreta de com, públicament i democràticament, les institucions mencionades podrien arribar a consensos, actuant amb generositat i amb intel·ligència, de manera que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, sinó un sol guanyador: el valencianisme, que eixiria potenciat de tot el procés. Cal dir, però, que eixe no és l’objectiu primordial de la revista “Lletraferit”. El nostre objectiu, en primer lloc, és fer i posar a l’abast dels valencians una revista cultural en valencià de qualitat. Ens sembla, de fet, que és la faena dels lletraferits. Nosaltres ens limitem a mostrar que si treballem tots plegats és possible arribar a acords i a treballs ben fets. Les altres coses ja vindran després. I esperem que vinguen a través dels camins adequats. Quan arriben, com tota la societat valenciana, ho celebrarem amb alegria. I si amb la revista hem ajudat a arribar a eixos consensos ens sentirem molt contents i, sobretot, molt pagats, ja que la reunificació lingüística serà beneficiosa no només per valencianisme, sinó també per al conjunt dels valencians.

No debades, la millor manera –potser l’única– per tal que el valencianisme influïsca en la societat valenciana és que presente un front cohesionat entorn d’una sèrie de factors bàsics comuns, que van des dels símbols fins al model lingüístic, passant per la coherència i l’exigència en el discurs propi. Si des de fora del valencianisme ens veuen com un moviment fragmentat, d’extrems i incapaç d’arribar a uns consensos mínims, sembla normal que només sigam capaços d’atraure a sectors minoritaris de la societat. En canvi, si ens veuen junts, en un mateix camí i reclamant les mateixes coses, des de postures diverses però amb la força immensa dels objectius comuns, és molt probable que els ciutadans valencians dipositen la seua confiança en nosaltres. I particularment pense que només si el valencianisme, des de tots els seues vessants, assoleix un lideratge social ferm podrem evitar que la societat valenciana continue dissolent-se i difuminant-se, perdent progressivament els trets identitaris que ens particularitzen com a poble europeu, històric i singular. Crec que no m’enganyaré si afirme que eixe desig és compartit per tots els que estem ací, vingam d’on vingam, tingam la ideologia que tingam i emprem la normativa que emprem. Penseu-ho bé, a tots ens interessa un moviment valencianista més unit i més fort. Per tant, espere que ens ajudem els uns als altres a arribar als consensos lingüístics que són necessaris per a cohesionar el valencianisme i, en conseqüència, enfortir i millorar la societat valenciana. Espere també que sapiam difondre eixe missatge fora dels murs, plens d’història, que hui ens acullen i ens impulsen, precisament ací, en la seu de les lletres i la llengua valencianes. Confie, igualment, que amb moltes bones voluntats de moltes persones pugam redreçar la nostra travessia i fondejar finalment en aigües càlides i calmes. 

Però, com deia, mentre tot això es fa realitat, mentre anem confluint i enfortint-nos en un procés que ja està en marxa, des de “Lletraferit” ens limitarem a tractar d’oferir una revista de qualitat, que satisfaga les necessitats d’un públic exigent. En relació amb això, no ens agradaria despedir este acte de presentació sense parlar, ni que siga breument, de les característiques de la publicació i d’aquells que l’han feta possible. En primer lloc, cal dir que a partir d’ara serà una revista semestral, publicada en els mesos d’abril i d’octubre de cada any. Com haureu pogut comprovar el seu preu és de 5 euros, amb els quals vos oferim 64 pàgines de cultura valenciana i universal en valencià. Però la idea per a propers números és ampliar el número de pàgines, fins a 80, incrementant el nombre d’entrevistes, reportatges i seccions, que conformen les tres potes de la revista. Per eixemple, en este primer número entrevistem a l’escriptor danés Carsten Jensen i al director valencià Pau Martínez, fem reportatges sobre Francesc de Vinatea, Teodor Llorente, Josep Ballester Gozalvo i la literatura com a fet identitari, alhora que presentem les seccions que seran habituals: sobre literatura, arts, espais arquitectònics, espai naturals, espai urbans, ciutats del món, cinema, música, personatges, futbol, gastronomia, vida nocturna i erotisme. N’hi ha per a tot i per a tots.  I els lletraferits que s’han encarregat d’escriure sobre estos temes en el nostre primer número han sigut Vicent Molins, de Meliana, José Luis García Nieves, de Montcada, Vicent Chilet, d’Albal, Àgueda Vitòria, de l’Alqueria d’Asnar, Josep Vicent Miralles, de Xàbia, Diana Baidal, de Teulada, Andreu Tintorer, d’Oliva, i Artur Ahuir, Toni Sabater, José Ricardo March, Ernest Granell, Felip Bens, Eugeni Machancoses, Paco Bosch i jo mateix, de València. Com veieu, som majoritàriament del cap i casal, però una de les nostres voluntats és continuar eixamplant el “Lletraferit” a col·laboradors de totes les comarques valencianes, així com augmentar la presència de dones, per tal d’oferir visions com més àmplies millor de totes aquelles qüestions que pensem que poden interessar al públic valencià.

Són els nostres projectes de futur, les nostres idees, els nostres somnis. Esperem que es complisquen. De moment, però, ens donem per satisfets amb el primer somni que ja s’ha complit: el d’estar ací, amb tots vosaltres, presentant el primer número d’esta segona etapa del “Lletraferit”. Per tant, com deia al començament, este és un dia per a celebrar, un dia alegre, un dia de festa. I ens ha fet molt de goig compartir-lo amb vosaltres. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem.

Intervenció de Felip Bens

Vicent Baydal i Felip Bens intervengueren en la presentació del Lletraferit #01 el passat divendres 8 de Juny en la Biblioteca Valenciana. A continuació reproduïm el text de Felip Bens:

Bon dia per la vesprada.

No se vostés pero yo porte tota la vida ensomiant en una llengua valenciana prestigiosa, codificada des d’ací i sobretot viva, molt viva, com a motor de comunicació i cohesió del nostre poble. El valencià, per a mi i crec que per a molts dels nostres connacionals, és molt més que un instrument de comunicació. És un sac immens de lèxic, de formes de dir, d’expressions, de fonètiques que nos arriben directament al cor perque nos lliguen en les arrels i nos fan sentir la valencianitat en plenitut, íntima plenitut, desgraciadament íntima, perque seria magnífic que eixa plenitut poguera ser compartida, que a eixe sac que és el nostre tesor se li estampara un sagell oficial, que les paraules en que nos hem relacionat en el món des de que començàrem a parlar foren fixades, avalades, reputades, prestigiades i, si m’apureu, venerades, com lo que són: un patrimoni immaterial valuosíssim de tots els valencians i, a l’hora, per a mí, la fórmula més útil i senzilla per a conectar en molts valencianistes que senten com yo la llengua i entre ells, segur, molts de vosatres. En açò i en llegar este patrimoni a les generacions futures residix la clau més primitiva i visceral de la meua particular vivència valencianista. Sí, aspire a que la llengua de mos yayos siga també la dels meus nets. I sí, en eixe sac han d’entrar també els yayos i els nets de Benicarló, de Santa Pola, d’Oliva o de La Vall de Laguar. I sí, també el valencià anterior als meus yayos, perque que “açò o allò s’haja dit tota la vida” no significa que fa 50 o 100 anys no es diguera d’una atra forma. Pero ull, no nos enjugassem i acabem anant-nos-en massa llunt en el temps ni en l’espai com per a que es diluixca la seducció innata i estomacal que la llengua valenciana ha de representar per a recobrar i escampar la valencianitat. Sí, estic dient-los just lo que estan pensant: que el valencianisme ha de reviscolar la llengua, pero també, a l’hora, que la llengua ha de reviscolar al valencianisme, ser un instrument de cohesió i seducció i no de conflicte.

Mireu: soc valencianiste des de que tinc us de raó, ya ho era abans de racionalisar el meu valencianisme. La racionalisació i l’interiorisació vingueren després de sentir-lo dins. Hi ha moltes formes de nàixer en l’amor per Valéncia, pero la meua i trobe que la de molts de vosatres, naixqué de l’afecte íntim, insobornable, per la llengua dels meus. Després ya vingué tot lo atre. Si no m’enganye, i crec que no, l’immensa majoria dels valencianistes arriba al seu compromís des de l’amor per l’idioma que ha mamat. I convençut com estic d’açò, crec que el futur del valencianisme passa per orientar este sentiment, innat per a tants valencians, cap al compromís. Per la mateixa regla de tres desestimar este aspecte sentimental de la llengua crec que és poc inteligent. Crec també que el futur d’esta terra només pot passar per la valencianitat, per entroncar en els valors sentimentals del nostre poble i endreçar-los cap a una decidida aposta valencianista que permeta seduir a amples sectors de la societat, independentment de que durant anys hagen estat fòra d’òrbita, precisament davant de l’absència de propostes valencianistes fermes i desconflictivisades.

En eixes estem. No volem ser anti-res, pero sí contribuir a un proyecte que partixca de la valencianitat estricta. Creem en els valencians, a pesar de tot, i en que hem de ser capaços de renàixer com a poble fort sense genuflexions en cap àmbit de les nostres vides. També creem en el diàlec i la tolerància, virtuts que alguns, erradament, assimilen en la sumissió, com si tingueren por de parlar de tu a tu en qualsevol. Eixe seria un punt d’arribada més que desijable: supervivència del valencià i dignitat dels valencians. Per a arribar ací haurem d’escapar, quant abans, de l’assucac identitari en que seguim immersos, si és que volem això, sobreviure dignament com a valencians i traçar un nou futur per al nostre poble. Perque estareu tots d’acort en que el dia que tingam la llengua reviscolada i la dignitat recuperada començarem un nou episodi de la nostra història en que podrem ser els responsables dels nostres destins, per a be o per a mal, i no com ara, esmortits en lo identitari i agenollats en lo polític. 

El diàlec i la tolerància hauran de crear el clima per a l’anhelat consens entre tots els valencianistes  que desactive definitivament el conflicte i que nos permeta convéncer, units, a la nostra societat de que podem ser un gran poble, si volem, de que tenim un futur ilusionant per davant, si volem. Ai, si fora tan fàcil. No ho és. Tots els qui estem ací sabem que mai ha segut fàcil. Pero si no ho fem possible, estem morts. Nos diferenciem coses, tenim discrepàncies, sí, pero, ¿considereu de veres que eixes coses són tan essencials com per a balafiar l’ocasió de fer un punt i a banda en la nostra història, com per a intentar-ho almenys?

Segur que este no és lloc ni moment per a definir que és ser valencianiste ni quines són eixes discrepàncies, pero si em permeteu sugeriré dos respostes ràpides que segur que tots comprendreu. Per a lo primer prendré la definició del Diccionari de la RACV per a valencianisme: “moviment polític o cultural que propugna el reconeiximent de la nacionalitat valenciana i la defensa dels interessos valencians”. Per a lo segon és obvi que la discrepància major, entre tots els qui assumim este concepte de valencianisme, està entorn a la llengua.

I en esta ecuació, en apariència tan simple, estriba la mare de tots els problemes: si el valencià és i ha de ser l’instrument vehicular dels valencianistes, cal esquivar l’escull del conflicte llingüístic perque si no és impossible treballar junts i per tant ser forts i seduir a la societat, etcètera, etcètera. És més: no hi ha que esquivar el conflicte; cal resoldre’l… pero ¿cal esperar a que es resolga per a treballar units? Nosatres hem decidit que no, que mamprenem ya el camí. I és eixe el símbol que volem oferir en este Lletraferit número 1: som senzillament valencians i valencianistes que volem oferir una revista cultural a tots els valencianistes i a tots els valencians. I per a fer-ho i fer-ho ya necessitàvem bastir un pontet, minúscul, pero ferm i útil. Mentres les institucions valencianes seguixen calfant-se el cap per a resoldre el conflicte, el poble de Valéncia no pot estar parat, que dia la Cançó de Lluita. Ni els valencianistes separats, afigc yo.

Clar, dins de casa, també hem bastit un atre pont, encara més menut, per a poder alçar este Lletraferit. I ha segut més senzill de lo que pensàvem: Baydal creu que el valencià i el català són una llengua i yo crec que en són dos, pero hem decidit no discutir d’això. Perque els dos estem d’acort en que el valencià ha de tindre una identitat pròpia, política, sociollingüística i filològicament, i que eixe camí –acompanyats per molts atres que pensen igual, pero que provablement són més prudents o menys valents que nosatres– és el que permetrà endreçar el seu us social. Per això el Consell de Redacció de Lletraferit decidí que la revista inclouria texts en les dos normatives, sempre que foren de qualitat i tendint a un conjunt equilibrat. El resultat, per a les institucions que treballen per la solució al conflicte, és sorprenent: si s’aposta per la valencianitat, les diferències són mínimes. Pero ademés d’això la nostra obsessió és fer un producte de qualitat: perque més enllà dels “malalts de llengua”, si em permeteu l’expressió, el Lletraferit seduirà als valencians: 1. Si és valencià; 2. Si està desconflictivisat; i 3, sobretot, si té qualitat.

Es obvi que una llengua minoritària i minorisada en dos normatives no és una solució ideal, encara que en el món es troben casos aixina, pero, de moment, a nosatres això nos ha permés traure esta revista i les que estan per vindre. Una revista cultural, que pensem que és de qualitat, que pensem que és valenciana, que pensem que està desconflictivisada i que pensem que el valencianisme i Valéncia necessitaven.

·

Permeteu-me una reflexió personal, per a repuntar lo expost fins ací: ma mare, originària de Chiva, és churra, pero no recorde a mon pare, que faltà en 1984, parlar mai en castellà. I per a mí el valencià ho és tot. És la llengua que m’arraïla en els meus orígens, en El Cabanyal, i a través del meu poble en la meua forma d’entendre la valencianitat, m’arraïla en mos yayos paterns, que apenes sabien parlar castellà, en la grada del camp del Llevant, en l’infància. Al castellà també li tinc estima, clar, és la llengua de la meua branca materna, pero també és la “llengua enemiga”, entenga’s be, la llengua que en la seua potència universal ve arraconant al valencià, minimisant-lo, fent caure el seu us. Per això, des de l’estima que li tinc a les meues dos llengües, sempre ho he tingut clar: el castellà no em necessita, el valencià sí. El valencià nos necessita a tots, als valencianistes i als que no ho són, pero voldríem que ho foren almenys un poc; als valencians que el parlen i al que no, encara que voldríem que començaren a amprar-lo, poc a poc, perque el patrimoni immaterial que representa i que està en joc, ara mateixa, en cada carrer del cap i Casal, en cada racó de Valéncia, del Sénia al Segura, és de tots, encara que alguns no ho sàpien, o no hajam segut capaços de fer-los-ho vore. Encara.

Alguns critiquen a L’Oronella que haja publicat coses en castellà; uns atres que haja optar per les Normes del Puig; i també, sobretot, que hajam apostat sempre per la tolerància i el diàlec. No crec que mantindre les pròpies conviccions siga una virtut en sí mateixa, com alguns pregonen. Pero lo cert, siga pel motiu que siga, és que sempre ho hem fet. En el primer llibre que publicà L’Oronella, Antologia de la Poesia Patriòtica (1812-1996), traguérem els versos de Boix i Llorente, de Llombart i Thous, de Miquel Durán i Bayarri, dels Martínez Ferrando i Carles Salvador, d’Angelí Castanyer i Lluís Guarner, de Nicolau Primitiu i Gaetà Huguet, de Casp i Martí Domínguez, de Senent i d’Estellés, d’Andrés Cabrelles i Soler i Godes, de Lluís Fornés i Alfons Vila, de Paco Muñoz i Voro López, d’Ahuir i Joan Costa, inclús el tio Canya de Vicent Torrent, d’Al Tall. I cascú en la seua normativa. En el segon llibre, Valencianisme en el temps, es parlava de Fuster i Gayano Lluch, de Vicent Badia i Miquel Adlert, de Joan Peset i Ovidi Montllor, d’Ignaci Villalonga i Faustí Barberà, del pare Fullana i Carme Miquel… Estàvem en 1995 i poc després dedicàrem un Lletraferit monogràfic als debats del Consell Valencià de Cultura sobre el conflicte llingüístic. I ara fem lo mateix, lo que hem fet sempre. Ni L’Oronella ni el Lletraferit som qui per a resoldre el conflicte. Pero sempre hem tractat d’oferir ponts de paper i lletra, humils, segur, pero sòlits. El temps mesura i referma les coses que han d’acabar sent sòlides. A ningú li agraden les arrancades de cavall i parades de burro, pur fòc d’artifici. Quasi dos décades després, ací seguim, oferint lo mateix de sempre: valencianitat i tolerància. I sospite que esta volta, amics, va de bo. Pero això no depen ni molt menys del Lletraferit. Depén de tots vosatres i de molts atres com vosatres.

¿No esteu més que farts de les etiquetes, de les càguiles, dels prejuíns, dels estereotips que nos atenallen a tots els que nos estimem i amprem la llengua valenciana? ¿Podem pegar un pas al front i tractar de comprendre i entendre al valencianiste que no té una visió de la llengua idèntica a la nostra? ¿No trobeu que el fet de que tots la parlem i la vullgam preservar, a la nostra manera, és un punt de partida?

Honestament estic convençut que la valencianitat i la tolerància són les claus per a eixir d’este assucac. Sense valencianitat i tolerància no tenim futur. No val una cosa o l’atra. Han de ser una i l’atra. I crec que tots els que estem ací hui volem un valencià viu i dinàmic. Crec, de fet, que ho vol també una majoria dels valencians que no estan ací. Pero portem anys posant-los-ho molt molt difícil. Tots, d’un costat i de l’atre. Un usuari del valencià, un parlant, un comprador d’esta revista no pot ser un héroe. No existixen països d’héroes. I seguim exigint, a una vora i a l’atra, l’heroïcitat com a part consubstancial de la valencianitat. Ser, sentir-se, parlar valencià ha de ser senzill i natural. No un acte de militància heroica. No almenys per a la majoria que és la que decidirà escoltar els nostres cants de sirena o desestimar-los.

L’us, amics, l’us és la mare de totes les batalles. Dia Xavier Casp que el gran problema que tenia el valencià era del desamor dels propis valencians. La gran paradoxa és que ell mateix va decidir practicar eixe desamor en no llegar-li la llengua als fills. Em costa horrors comprendre –i mai ho he conseguit– que existixquen persones que pràcticament ho han donat tot per la llengua –a una vora i a l’atra– i que han renunciat a una cosa tan natural com llegar-la als propis fills. Potser, segurament, en el seu fur intern, no volien per a sos fills el rol d’héroes. No els justifique, pero potser ha arribat el moment de comprendre’ls, de preguntar-nos qué hem fet malament nosatres i deixar de pensar qué fan malament els atres. ¿Quant de temps portem obligant als valencians a ser héroes i quant de temps tardarem en oferir-los un nou valencianisme que el permeta viure la valencianitat d’una forma natural, satisfactòria, orgullosa, exenta de conflicte i heroicitat?

Tots els dies convivim en uns atres eixercicis de desamor pel valencià. Estan el valencians que s’han ensenyat anglés o alemany pero mai han segut capaços de fer l’esforç de parlar la llengua d’esta terra; o el desamor del que parlant-la mai s’ha preocupat d’ensenyar-se a escriure-la; el del qui pega cabotada quan algú li ultraja els seus drets sociollingüístics; el del qui li monta una pendència al seu interlocutor perque ha dit altre o atre, pero, ai, pronuncia la pendència tancada… el llistat de desamors seria llarguíssim.

Pero també hi ha eixercicis d’amor –intuitiu, a sovint no racional– superlatius. El més gran és el dels nostres predecessors, els valencians que durant segles han fet perviure la llengua de forma miraculosa, a pesar d’almanses, de borbons i de cabdills. I el de tots aquells que, a pesar del conflicte, han seguit, en una vora o en l’atra, lluitant per fer del valencià un instrument de vida, de cultura, de lletra. Uns i atres hem comés erros –si no, no seguiríem ací–, pero ya està be de retraure coses. Mirem cap avant. Com digué el malograt i recordat pare Joan Costa en un artícul en la revista Espenta fa molts anys: hi ha que parlar la llengua, com siga; ya discutírem si diem aixina o aixana, pero lo més important és parlar-la. I respectar a tot aquell que ho fa. No cal posar-se d’acort en tot. No de moment, almenys. Pero ya estarem pegant un gran pas si nos posem d’acort en que cal acostar la llengua oficial, culta als parlant per a reimpulsar el seu us social; i deixar de posar fronteres entre un bon valencià i un mal valencià en funció de l’us normatiu que faça de la llengua.

Este conflicte és suficientment complex com per a entendre que la seua no-solució és el principal fre de la recuperació de l’us. I precisament, per eixa complexitat, cal sumar; no restar. Cal deixar de recriminar els desamors a la llengua, per poc comprensibles que nos pareguen. Cal canviar la perspectiva: convéncer, no véncer; seduir, no forçar; enamorar, en definitiva, per a capgirar eixe desamor. Hi ha milers de valencians esperant ahí fòra a que els digam: senyors, ho hem arreglat, el valencià és de tots, aparquem els greuges del passat, ací té vosté la llengua, ben templada i disposta a que la facen seua.

Pero en el moment en que Baydal i yo mamprengam una discusió bisantina sobre si és una o en són dos; en el moment en que yo li diga que la normalisació oficial ha segut un erro i ell que l’erro han segut les Normes del Puig; en el moment en que nos senten discutir de si cal dir caldre o si el caldre només es pot gastar en negatiu –cosa que per cert mai he acabat d’entendre– eixe que està mirant alçarà la cella i buscarà qualsevol pretext per a desaparéixer.

Hi ha un discurs que va calant: ya no existix conflicte. Això voldríem! Hi ha un conflicte latent: el castellà dia a dia està menjant-se al valencià en la nostra terra. I està succeint per moltes raons, pero sobretot, al meu entendre, perque el valencià és dèbil i ho és per la nafra oberta –tancada en fals–, per l’etern debat, pel conflicte que supostament ya no existix i que està tan present com per a que resoldre’l siga l’objectiu fundacional de l’AVL. ¿Cóm ha de preservar-se des del conflicte una llengua amenaçada per la potencialitat de la segona llengua del món en quant a parlants natius? Yo crec que el valencià només té una possibilitat i fa anys que tots li l’estem negant: la voluntat dels valencians per salvar-la. I eixa voluntat passà fonamentalment per l’orgull, per la proximitat, per l’identitat, per la desconflictivisació.

Tenim indicis de cóm la llengua, en estes coordenades, té èxit: L’alqueria blanca, per eixemple. Si obrim debat en 5 minuts està sala pareixerà un mercat, perque nos encanta raonar de llengua, pero més enllà d’alguns detalls llingüístics que nos agraden més o menys, és indiscutible que l’immensa majoria dels valencians –molts d’ells encara hui desamants de la llengua– es reconeixen en la série. És curiós comprovar en quina normalitat en el sector audiovisual s’ha acceptat que la proximitat llingüística en els espectadors és un dels motius d’èxit de l’indústria en valencià. ¿Per quins motius és tan difícil que esta lliçó s’aplique a tots els sectors on el valencià ha de recuperar una presència destacada?

No tinc la resposta a esta pregunta, pero esta és la via que volem seguir intentant a través del Lletraferit i de la pròpia L’Oronella. I l’objectiu, en l’ajuda de tots vosatres sense excepció, és fer-ho possible des de l’excelència. Perque hem de tindre una cosa clara: el talant i la capacitat intelectual dels valencianistes seran decisius per al nostre èxit, per al de tots. I vos llance un repte: ¿Serem capaços d’abastir el talant i la capacitat intelectual per a soterrar el conflicte? ¿Serem capaços d’acceptar el guant que llança Lletraferit, com un símbol? ¿Serem capaços, des d’una vora i des de l’atra, de tindre la generositat de reconéixer-nos els uns als atres les virtuts i no els defectes? ¿Serem capaços, en definitiva, de fer un eixercici sublim de generositat per Valéncia? ¿O voleu que continuem en les nostres baralles intestines fins que fòra d’estes muralles que hui nos acullen no quede ningú, absolutament ningú, dispost a escoltar-nos ni als uns ni als atres, mentres atres cullen els fruits de la victòria, de la nostra derrota?

Valencianitat i tolerància. És el camí, l’únic camí per a començar a recuperar Valéncia. I este Lletraferit que teniu en les mans no és més que un símbol, un chicotet símbol. I un punt d’inflexió en l’història del valencianisme. Si és que aixina ho voleu.

Gràcies a tots.

[Continguts 8] «Fe sens obres, morta és»

[A peu de màquines] «Fe sense obres, morta és», per Felip Bens.

[…] La solució del conflicte llingüístic és una qüestió de temps. D’un nou temps de generositat, de diàlec, de gests, de comprensió, de tolerància… per part de tots. En definitiva, d’una solució justa i honorable per a tots, sense excepció, els qui, de forma encertada o errada, pero honesta, han volgut des de fa décades lo millor per a potenciar l’us social del valencià. És qüestió, al remat, de trobar una solució útil per al futur del valencià, una solució en la que tots pergam un poc per a que Valéncia en guanye a molts. Se’ns antoixa l’únic camí per a endreçar l’actual situació, estable dins de la gravetat, com a poc, i recuperar el vigor de la morta-viva que ya dia Llombart. La situació s’eternisa mentres el temps juga en contra de tots els valenciaparlants, de tots els valencians. Lletraferit ha segut i és una revista cultural ambiciosa. I, també, de calbot, una àgora per a tots els qui, sentint i estimant-nos esta terra i esta llengua, volem viure en normalitat la valencianitat. En l’única clau possible: valenciana. I sense etiquetes reduccionistes […].

• «Els criteris de publicació seran, estrictament, la qualitat del text, l’interés i la sintonia en la llínia editorial, inequívocament valencianista»

[Continguts 7] Notícia del rei Arlot

[Memòria de l'entrecuix] Notícia del rei Arlot, per Toni Sabater.

© Foto Estudi de quatre nus, oli del pintor Ricardo Cejudo.

Jo sóc el Rei Arlot, amo i senyor del bordell de València, sobirà de les putes, i faig i desfaig com vullc i a ningú he de donar raons o explicacions. Fart estic d'estes gosses velles i plorones que sempre demanen més i més coses. Jo puc ser magnànim, però un home és un home i ni tinc ganes ni cap obligació d'atendre determinades demandes, ni sóc un frare pollós que escolta pacientment a qualsevol de les meues bruixes esperant l'almoina o, a canvi d´escoltar, un treball ràpid fet amb una boca sense dents. Sé d'alguns a qui això agrada. 

La traïció és un verí que tots portem dintre del cos, dins d'una capsa. Un moviment brusc i estrany, un sobresalt més o menys visible, pot trencar el fràgil continent i fer que el verí s'escampe. Al cap d'un temps el cos està ple de traïció i el verí demana eixir i acaba per eixir, vullgues o no. No sé ni sabré mai quan es va trencar la capsa que duien dins d'ells el cercle de miserables que m'envoltaven. Sí sé quan em van trair. […]

• «Fang i flors rares com una forma d’oblit. Ací voldria quedar-me i restablir el meu somni perdut»

Invitació a l'acte de presentació

Esteu tots convidats!

[Continguts 6] Arthur Caravan

[El discoplay] Arthur Caravan. Artistes com ells a soles, per Andreu Tintorer

© Foto Ivan Guerola

[…] A tot açò, canten en valencià. I en est espectàcul es reivindicaven una genealogia valenciana, potser per a equilibrar i matisar els entusiastes llistats d’influències que la seua música inspira a aficionats i crítics. Pero ells tampoc fugen d’este joc intelectual de l’etiqueta i la filiació. Algunes referències són explícites i en forma de versió: Suzanne de Leonard Cohen arriba via Toti Soler a mans seues i els Caravan nos escudellen una Susanna on la desorientació i la melancolia esdevenen èpica. Èpica, una paraula que sempre acaba apareixent en parlar d’ells. O la Velvet Underground –qui no està tocat de VU?–, de qui fan I’m waiting for the man. Esperant al camell, sí. Clàssic macarrisme rock’n’roll, pero també costumisme d’ara i ací i el drama foll i angoixat d’una postadolescència que anant errà la via. I la gent parla d’Arcade Fire –una conexió prou facilona i no per això menys discutible– i ells contesten que també Yo la Tengo. Els diuen que post-rock o slowcore i ells, que val, pero que, en tot cas, també i sobretot Grateful Dead, Stockhausen, Xenakis, Can, Brian Eno o John Cale. Un voraç entés com Carles Morera em dia que també Tindersticks en el dramot d’Àrides Estances i Dominique A, aixina en general. També acabava dient-me que ves a saber. A vore qui pot més […].

• «Tot este camí pels confins de la paradoxa el resumix el nom que varen triar. Un homenage al misteriós boxejador, nebot d’Oscar Wilde, rodamon i poeta vanguardiste Arthur Cravan»

[Continguts 5] El Baret de Miquel (Dénia)

[Gargamell. Menjar…] El baret de Miquel (Dénia), per Àgueda Vitòria.

[…] Tot i que en els últims anys havia visitat els nous projectes en què Miquel havia estat embarcat, a Dénia, després que allò de Moraira desapareguera, ell no havia tornat a seure a la nostra taula al moment del café. Ara ho fa, i encara el rodeja l’aura que envolta el cap dels qui habiten un altre món, però els peus li toquen terra. Ara torcaboques i tovalles són de paper, i els plats Duralex idèntics als de casa els meus iaios. La seua cuina recorda amb modèstia la terra i la mar d’on venim. Ara, quan se’l visita, no cal apuntalar la butxaca amb sacrificis per a la resta del mes. Només cridar uns dies abans per a assegurar-nos una de les poques taules que conformen el cau de Miquel i la seua família. Miquel Ruiz ara té un baret que fa cantó  […].

• La recepta del Baret de Miquel: Albergina a la brasa amb melva, torró i tocs de gingebre.