Bon dia per la vesprada.
No se vostés pero yo porte tota
la vida ensomiant en una llengua valenciana prestigiosa, codificada des d’ací i
sobretot viva, molt viva, com a motor de comunicació i cohesió del nostre
poble. El valencià, per a mi i crec que per a molts dels nostres connacionals,
és molt més que un instrument de comunicació. És un sac immens de lèxic, de
formes de dir, d’expressions, de fonètiques que nos arriben directament al cor
perque nos lliguen en les arrels i nos fan sentir la valencianitat en plenitut,
íntima plenitut, desgraciadament íntima, perque seria magnífic que eixa
plenitut poguera ser compartida, que a eixe sac que és el nostre tesor se li estampara
un sagell oficial, que les paraules en que nos hem relacionat en el món des de
que començàrem a parlar foren fixades, avalades, reputades, prestigiades i, si
m’apureu, venerades, com lo que són: un patrimoni immaterial valuosíssim de
tots els valencians i, a l’hora, per a mí, la fórmula més útil i senzilla per a
conectar en molts valencianistes que senten com yo la llengua i entre ells,
segur, molts de vosatres. En açò i en llegar este patrimoni a les generacions
futures residix la clau més primitiva i visceral de la meua particular vivència
valencianista. Sí, aspire a que la llengua de mos yayos siga també la dels meus
nets. I sí, en eixe sac han d’entrar també els yayos i els nets de Benicarló,
de Santa Pola, d’Oliva o de La Vall de Laguar. I sí, també el valencià anterior
als meus yayos, perque que “açò o allò s’haja dit tota la vida” no significa
que fa 50 o 100 anys no es diguera d’una atra forma. Pero ull, no nos
enjugassem i acabem anant-nos-en massa llunt en el temps ni en l’espai com per
a que es diluixca la seducció innata i estomacal que la llengua valenciana ha
de representar per a recobrar i escampar la valencianitat. Sí, estic dient-los
just lo que estan pensant: que el valencianisme ha de reviscolar la llengua,
pero també, a l’hora, que la llengua ha de reviscolar al valencianisme, ser un
instrument de cohesió i seducció i no de conflicte.
Mireu: soc valencianiste des de
que tinc us de raó, ya ho era abans de racionalisar el meu valencianisme. La
racionalisació i l’interiorisació vingueren després de sentir-lo dins. Hi ha
moltes formes de nàixer en l’amor per Valéncia, pero la meua i trobe que la de
molts de vosatres, naixqué de l’afecte íntim, insobornable, per la llengua dels
meus. Després ya vingué tot lo atre. Si no m’enganye, i crec que no, l’immensa
majoria dels valencianistes arriba al seu compromís des de l’amor per l’idioma
que ha mamat. I convençut com estic d’açò, crec que el futur del valencianisme
passa per orientar este sentiment, innat per a tants valencians, cap al
compromís. Per la mateixa regla de tres desestimar este aspecte sentimental de
la llengua crec que és poc inteligent. Crec també que el futur d’esta terra només
pot passar per la valencianitat, per entroncar en els valors sentimentals del
nostre poble i endreçar-los cap a una decidida aposta valencianista que permeta
seduir a amples sectors de la societat, independentment de que durant anys
hagen estat fòra d’òrbita, precisament davant de l’absència de propostes
valencianistes fermes i desconflictivisades.
En eixes estem. No volem ser
anti-res, pero sí contribuir a un proyecte que partixca de la valencianitat
estricta. Creem en els valencians, a pesar de tot, i en que hem de ser capaços
de renàixer com a poble fort sense genuflexions en cap àmbit de les nostres
vides. També creem en el diàlec i la tolerància, virtuts que alguns,
erradament, assimilen en la sumissió, com si tingueren por de parlar de tu a tu
en qualsevol. Eixe seria un punt d’arribada més que desijable: supervivència
del valencià i dignitat dels valencians. Per a arribar ací haurem d’escapar,
quant abans, de l’assucac identitari en que seguim immersos, si és que volem
això, sobreviure dignament com a valencians i traçar un nou futur per al nostre
poble. Perque estareu tots d’acort en que el dia que tingam la llengua
reviscolada i la dignitat recuperada començarem un nou episodi de la nostra
història en que podrem ser els responsables dels nostres destins, per a be o
per a mal, i no com ara, esmortits en lo identitari i agenollats en lo
polític.
El diàlec i la tolerància hauran
de crear el clima per a l’anhelat consens entre tots els valencianistes que desactive definitivament el
conflicte i que nos permeta convéncer, units, a la nostra societat de que podem
ser un gran poble, si volem, de que tenim un futur ilusionant per davant, si volem.
Ai, si fora tan fàcil. No ho és. Tots els qui estem ací sabem que mai ha segut
fàcil. Pero si no ho fem possible, estem morts. Nos diferenciem coses, tenim
discrepàncies, sí, pero, ¿considereu de veres que eixes coses són tan
essencials com per a balafiar l’ocasió de fer un punt i a banda en la nostra
història, com per a intentar-ho almenys?
Segur que este no és lloc ni
moment per a definir que és ser valencianiste ni quines són eixes
discrepàncies, pero si em permeteu sugeriré dos respostes ràpides que segur que
tots comprendreu. Per a lo primer prendré la definició del Diccionari de la
RACV per a valencianisme: “moviment polític o cultural que propugna el
reconeiximent de la nacionalitat valenciana i la defensa dels interessos
valencians”. Per a lo segon és obvi que la
discrepància major, entre tots els qui assumim este concepte de valencianisme,
està entorn a la llengua.
I en esta ecuació, en apariència
tan simple, estriba la mare de tots els problemes: si el valencià és i ha de
ser l’instrument vehicular dels valencianistes, cal esquivar l’escull del
conflicte llingüístic perque si no és impossible treballar junts i per tant ser
forts i seduir a la societat, etcètera, etcètera. És més: no hi ha que esquivar
el conflicte; cal resoldre’l… pero ¿cal esperar a que es resolga per a
treballar units? Nosatres hem decidit que no, que mamprenem ya el camí. I és
eixe el símbol que volem oferir en este Lletraferit número 1: som senzillament valencians i
valencianistes que volem oferir una revista cultural a tots els valencianistes
i a tots els valencians. I per a fer-ho i fer-ho ya necessitàvem bastir un
pontet, minúscul, pero ferm i útil. Mentres les institucions valencianes
seguixen calfant-se el cap per a resoldre el conflicte, el poble de Valéncia no
pot estar parat, que dia la Cançó de Lluita. Ni els valencianistes separats,
afigc yo.
Clar, dins de casa, també hem
bastit un atre pont, encara més menut, per a poder alçar este Lletraferit. I ha
segut més senzill de lo que pensàvem: Baydal creu que el valencià i el català
són una llengua i yo crec que en són dos, pero hem decidit no discutir d’això.
Perque els dos estem d’acort en que el valencià ha de tindre una identitat
pròpia, política, sociollingüística i filològicament, i que eixe camí
–acompanyats per molts atres que pensen igual, pero que provablement són més
prudents o menys valents que nosatres– és el que permetrà endreçar el seu us
social. Per això el Consell de Redacció de Lletraferit decidí que la revista
inclouria texts en les dos normatives, sempre que foren de qualitat i tendint a
un conjunt equilibrat. El resultat, per a les institucions que treballen per la
solució al conflicte, és sorprenent: si s’aposta per la valencianitat, les
diferències són mínimes. Pero ademés d’això la nostra obsessió és fer un
producte de qualitat: perque més enllà dels “malalts de llengua”, si em
permeteu l’expressió, el Lletraferit seduirà als valencians: 1. Si és valencià;
2. Si està desconflictivisat; i 3, sobretot, si té qualitat.
Es obvi que una llengua minoritària i minorisada en dos normatives no és una solució ideal, encara que en el món es troben casos aixina, pero, de moment, a nosatres això nos ha permés traure esta revista i les que estan per vindre. Una revista cultural, que pensem que és de qualitat, que pensem que és valenciana, que pensem que està desconflictivisada i que pensem que el valencianisme i Valéncia necessitaven.
·
Permeteu-me una reflexió
personal, per a repuntar lo expost fins ací: ma mare, originària de Chiva, és
churra, pero no recorde a mon pare, que faltà en 1984, parlar mai en castellà. I
per a mí el valencià ho és tot. És la llengua que m’arraïla en els meus
orígens, en El Cabanyal, i a través del meu poble en la meua forma d’entendre
la valencianitat, m’arraïla en mos yayos paterns, que apenes sabien parlar
castellà, en la grada del camp del Llevant, en l’infància. Al castellà també li
tinc estima, clar, és la llengua de la meua branca materna, pero també és la
“llengua enemiga”, entenga’s be, la llengua que en la seua potència universal
ve arraconant al valencià, minimisant-lo, fent caure el seu us. Per això, des
de l’estima que li tinc a les meues dos llengües, sempre ho he tingut clar: el
castellà no em necessita, el valencià sí. El valencià nos necessita a tots, als
valencianistes i als que no ho són, pero voldríem que ho foren almenys un poc;
als valencians que el parlen i al que no, encara que voldríem que començaren a
amprar-lo, poc a poc, perque el patrimoni immaterial que representa i que està
en joc, ara mateixa, en cada carrer del cap i Casal, en cada racó de Valéncia,
del Sénia al Segura, és de tots, encara que alguns no ho sàpien, o no hajam
segut capaços de fer-los-ho vore. Encara.
Alguns critiquen a L’Oronella que
haja publicat coses en castellà; uns atres que haja optar per les Normes del
Puig; i també, sobretot, que hajam apostat sempre per la tolerància i el
diàlec. No crec que mantindre les pròpies conviccions siga una virtut en sí
mateixa, com alguns pregonen. Pero lo cert, siga pel motiu que siga, és que
sempre ho hem fet. En el primer llibre que publicà L’Oronella, Antologia de
la Poesia Patriòtica (1812-1996), traguérem
els versos de Boix i Llorente, de Llombart i Thous, de Miquel Durán i Bayarri,
dels Martínez Ferrando i Carles Salvador, d’Angelí Castanyer i Lluís Guarner,
de Nicolau Primitiu i Gaetà Huguet, de Casp i Martí Domínguez, de Senent i d’Estellés,
d’Andrés Cabrelles i Soler i Godes, de Lluís Fornés i Alfons Vila, de Paco
Muñoz i Voro López, d’Ahuir i Joan Costa, inclús el tio Canya de Vicent
Torrent, d’Al Tall. I cascú en la seua normativa. En el segon llibre, Valencianisme
en el temps, es parlava de Fuster i Gayano
Lluch, de Vicent Badia i Miquel Adlert, de Joan Peset i Ovidi Montllor,
d’Ignaci Villalonga i Faustí Barberà, del pare Fullana i Carme Miquel… Estàvem
en 1995 i poc després dedicàrem un Lletraferit monogràfic als debats del
Consell Valencià de Cultura sobre el conflicte llingüístic. I ara fem lo
mateix, lo que hem fet sempre. Ni L’Oronella ni el Lletraferit som qui per a
resoldre el conflicte. Pero sempre hem tractat d’oferir ponts de paper i
lletra, humils, segur, pero sòlits. El temps mesura i referma les coses que han
d’acabar sent sòlides. A ningú li agraden les arrancades de cavall i parades de
burro, pur fòc d’artifici. Quasi dos décades després, ací seguim, oferint lo
mateix de sempre: valencianitat i tolerància. I sospite que esta volta, amics,
va de bo. Pero això no depen ni molt menys del Lletraferit. Depén de tots vosatres i de molts atres com
vosatres.
¿No esteu més que farts de les
etiquetes, de les càguiles, dels prejuíns, dels estereotips que nos atenallen a
tots els que nos estimem i amprem la llengua valenciana? ¿Podem pegar un pas al
front i tractar de comprendre i entendre al valencianiste que no té una visió
de la llengua idèntica a la nostra? ¿No trobeu que el fet de que tots la parlem
i la vullgam preservar, a la nostra manera, és un punt de partida?
Honestament estic convençut que
la valencianitat i la tolerància són les claus per a eixir d’este assucac.
Sense valencianitat i tolerància no tenim futur. No val una cosa o l’atra. Han de
ser una i l’atra. I crec que tots els que estem ací hui volem un valencià viu i
dinàmic. Crec, de fet, que ho vol també una majoria dels valencians que no
estan ací. Pero portem anys posant-los-ho molt molt difícil. Tots, d’un costat
i de l’atre. Un usuari del valencià, un parlant, un comprador d’esta revista no
pot ser un héroe. No existixen països d’héroes. I seguim exigint, a una vora i
a l’atra, l’heroïcitat com a part consubstancial de la valencianitat. Ser,
sentir-se, parlar valencià ha de ser senzill i natural. No un acte de
militància heroica. No almenys per a la majoria que és la que decidirà escoltar
els nostres cants de sirena o desestimar-los.
L’us, amics, l’us és la mare de
totes les batalles. Dia Xavier Casp que el gran problema que tenia el valencià
era del desamor dels propis valencians. La gran paradoxa és que ell mateix va
decidir practicar eixe desamor en no llegar-li la llengua als fills. Em costa
horrors comprendre –i mai ho he conseguit– que existixquen persones que
pràcticament ho han donat tot per la llengua –a una vora i a l’atra– i que han
renunciat a una cosa tan natural com llegar-la als propis fills. Potser,
segurament, en el seu fur intern, no volien per a sos fills el rol d’héroes. No
els justifique, pero potser ha arribat el moment de comprendre’ls, de
preguntar-nos qué hem fet malament nosatres i deixar de pensar qué fan malament
els atres. ¿Quant de temps portem obligant als valencians a ser héroes i quant
de temps tardarem en oferir-los un nou valencianisme que el permeta viure la
valencianitat d’una forma natural, satisfactòria, orgullosa, exenta de
conflicte i heroicitat?
Tots els dies convivim en uns
atres eixercicis de desamor pel valencià. Estan el valencians que s’han
ensenyat anglés o alemany pero mai han segut capaços de fer l’esforç de parlar
la llengua d’esta terra; o el desamor del que parlant-la mai s’ha preocupat
d’ensenyar-se a escriure-la; el del qui pega cabotada quan algú li ultraja els
seus drets sociollingüístics; el del qui li monta una pendència al seu
interlocutor perque ha dit altre o atre, pero, ai, pronuncia la pendència tancada… el
llistat de desamors seria llarguíssim.
Pero també hi ha eixercicis
d’amor –intuitiu, a sovint no racional– superlatius. El més gran és el dels
nostres predecessors, els valencians que durant segles han fet perviure la
llengua de forma miraculosa, a pesar d’almanses, de borbons i de cabdills. I el
de tots aquells que, a pesar del conflicte, han seguit, en una vora o en
l’atra, lluitant per fer del valencià un instrument de vida, de cultura, de
lletra. Uns i atres hem comés erros –si no, no seguiríem ací–, pero ya està be
de retraure coses. Mirem cap avant. Com digué el malograt i recordat pare Joan
Costa en un artícul en la revista Espenta fa molts anys: hi ha que parlar la
llengua, com siga; ya discutírem si diem aixina o aixana, pero lo més important
és parlar-la. I respectar a tot aquell que ho fa. No cal posar-se d’acort en
tot. No de moment, almenys. Pero ya estarem pegant un gran pas si nos posem
d’acort en que cal acostar la llengua oficial, culta als parlant per a
reimpulsar el seu us social; i deixar de posar fronteres entre un bon valencià
i un mal valencià en funció de l’us normatiu que faça de la llengua.
Este conflicte és suficientment
complex com per a entendre que la seua no-solució és el principal fre de la
recuperació de l’us. I precisament, per eixa complexitat, cal sumar; no restar.
Cal deixar de recriminar els desamors a la llengua, per poc comprensibles que
nos pareguen. Cal canviar la perspectiva: convéncer, no véncer; seduir, no
forçar; enamorar, en definitiva, per a capgirar eixe desamor. Hi ha milers de
valencians esperant ahí fòra a que els digam: senyors, ho hem arreglat, el
valencià és de tots, aparquem els greuges del passat, ací té vosté la llengua,
ben templada i disposta a que la facen seua.
Pero en el moment en que Baydal i
yo mamprengam una discusió bisantina sobre si és una o en són dos; en el moment
en que yo li diga que la normalisació oficial ha segut un erro i ell que l’erro
han segut les Normes del Puig; en el moment en que nos senten discutir de si
cal dir caldre o si el caldre només es pot gastar en negatiu –cosa que per cert
mai he acabat d’entendre– eixe que està mirant alçarà la cella i buscarà
qualsevol pretext per a desaparéixer.
Hi ha un discurs que va calant:
ya no existix conflicte. Això voldríem! Hi ha un conflicte latent: el castellà
dia a dia està menjant-se al valencià en la nostra terra. I està succeint per
moltes raons, pero sobretot, al meu entendre, perque el valencià és dèbil i ho
és per la nafra oberta –tancada en fals–, per l’etern debat, pel conflicte que
supostament ya no existix i que està tan present com per a que resoldre’l siga
l’objectiu fundacional de l’AVL. ¿Cóm ha de preservar-se des del conflicte una
llengua amenaçada per la potencialitat de la segona llengua del món en quant a
parlants natius? Yo crec que el valencià només té una possibilitat i fa anys
que tots li l’estem negant: la voluntat dels valencians per salvar-la. I eixa
voluntat passà fonamentalment per l’orgull, per la proximitat, per l’identitat,
per la desconflictivisació.
Tenim indicis de cóm la llengua,
en estes coordenades, té èxit: L’alqueria blanca, per eixemple. Si obrim debat en 5 minuts està sala pareixerà un
mercat, perque nos encanta raonar de llengua, pero més enllà d’alguns detalls
llingüístics que nos agraden més o menys, és indiscutible que l’immensa majoria
dels valencians –molts d’ells encara hui desamants de la llengua– es reconeixen
en la série. És curiós comprovar en quina normalitat en el sector audiovisual
s’ha acceptat que la proximitat llingüística en els espectadors és un dels
motius d’èxit de l’indústria en valencià. ¿Per quins motius és tan difícil que
esta lliçó s’aplique a tots els sectors on el valencià ha de recuperar una
presència destacada?
No tinc la resposta a esta
pregunta, pero esta és la via que volem seguir intentant a través del Lletraferit i de la pròpia L’Oronella. I l’objectiu, en l’ajuda
de tots vosatres sense excepció, és fer-ho possible des de l’excelència. Perque
hem de tindre una cosa clara: el talant i la capacitat intelectual dels
valencianistes seran decisius per al nostre èxit, per al de tots. I vos llance
un repte: ¿Serem capaços d’abastir el talant i la capacitat intelectual per a
soterrar el conflicte? ¿Serem capaços d’acceptar el guant que llança
Lletraferit, com un símbol? ¿Serem capaços, des d’una vora i des de l’atra, de
tindre la generositat de reconéixer-nos els uns als atres les virtuts i no els
defectes? ¿Serem capaços, en definitiva, de fer un eixercici sublim de
generositat per Valéncia? ¿O voleu que continuem en les nostres baralles
intestines fins que fòra d’estes muralles que hui nos acullen no quede ningú,
absolutament ningú, dispost a escoltar-nos ni als uns ni als atres, mentres
atres cullen els fruits de la victòria, de la nostra derrota?
Valencianitat i tolerància. És el
camí, l’únic camí per a començar a recuperar Valéncia. I este Lletraferit que teniu en les mans no és més que un símbol, un
chicotet símbol. I un punt d’inflexió en l’història del valencianisme. Si és
que aixina ho voleu.
Gràcies a tots.
No comments:
Post a Comment