[El discoplay] Arthur Caravan. Artistes com ells a soles, per Andreu Tintorer
© Foto Ivan Guerola
[…] A tot açò, canten en valencià. I en est espectàcul es reivindicaven una genealogia valenciana, potser per a equilibrar i matisar els entusiastes llistats d’influències que la seua música inspira a aficionats i crítics. Pero ells tampoc fugen d’este joc intelectual de l’etiqueta i la filiació. Algunes referències són explícites i en forma de versió: Suzanne de Leonard Cohen arriba via Toti Soler a mans seues i els Caravan nos escudellen una Susanna on la desorientació i la melancolia esdevenen èpica. Èpica, una paraula que sempre acaba apareixent en parlar d’ells. O la Velvet Underground –qui no està tocat de VU?–, de qui fan I’m waiting for the man. Esperant al camell, sí. Clàssic macarrisme rock’n’roll, pero també costumisme d’ara i ací i el drama foll i angoixat d’una postadolescència que anant errà la via. I la gent parla d’Arcade Fire –una conexió prou facilona i no per això menys discutible– i ells contesten que també Yo la Tengo. Els diuen que post-rock o slowcore i ells, que val, pero que, en tot cas, també i sobretot Grateful Dead, Stockhausen, Xenakis, Can, Brian Eno o John Cale. Un voraç entés com Carles Morera em dia que també Tindersticks en el dramot d’Àrides Estances i Dominique A, aixina en general. També acabava dient-me que ves a saber. A vore qui pot més […].
• «Tot este camí pels confins de la paradoxa el resumix el nom que varen triar. Un homenage al misteriós boxejador, nebot d’Oscar Wilde, rodamon i poeta vanguardiste Arthur Cravan»
No comments:
Post a Comment