Teodor Llorente. Poesia, memòria i futur del tòtem recuperat
Text Artur Ahuir | © Foto Acadèmia Valenciana de la Llengua
• «Llorente fa en vers la trama i el teixit d’allò que és la renaixença»
• «¿És Llorente una antigalla sense sentit? ¿o el considerem un clàssic indefugible?»
• «Llorente sabia molt més que el comú quins eren i què suposaven els canvis dels temps»
• «En el ‘Llibret de versos’ el poeta albira el silenci de l’arpa, la mort de la inspiració»
Don Teodor, a la penombra, per Toni Sabater.
[…] Perduda en determinades parròquies –o quasi– la memòria de la llengua que sostingué el geni de Llorente i la seua tasca enlluernadora, els veïns i descendents més o menys directes del poeta a tots els nivells –bàsicament els néts i besnéts de la burgesia llorentinista– fugen de la penombra i el seu àmbit com d’una renovada pesta, i només volen luxes i vaixells, roba cara i accents de ponent, llum i flors i violes de castellana prosa, i costa molt imaginar en l’actual veïnat de la zona la devoció que va fer possible la casta erecció del monument i cert vell entusiasme per certes coses nostres, certa modesta i raonable voluntat de perdurar com qui som, senzillament, i no d’una altra manera […].
[…] Perduda en determinades parròquies –o quasi– la memòria de la llengua que sostingué el geni de Llorente i la seua tasca enlluernadora, els veïns i descendents més o menys directes del poeta a tots els nivells –bàsicament els néts i besnéts de la burgesia llorentinista– fugen de la penombra i el seu àmbit com d’una renovada pesta, i només volen luxes i vaixells, roba cara i accents de ponent, llum i flors i violes de castellana prosa, i costa molt imaginar en l’actual veïnat de la zona la devoció que va fer possible la casta erecció del monument i cert vell entusiasme per certes coses nostres, certa modesta i raonable voluntat de perdurar com qui som, senzillament, i no d’una altra manera […].