[Continguts 3] Teodor Llorente

Teodor Llorente. Poesia, memòria i futur del tòtem recuperat

Text Artur Ahuir | © Foto Acadèmia Valenciana de la Llengua

La importància i influència que va adquirir Don Teodor en la València de finals del XIX i principis del XX és quasi impensable perquè tendix a l'infinit. Els homenatges tant populars com intel·lectuals que va rebre en vida –coronació com a poeta de València inclosa– es corresponen amb l’afecte sincer que se li tributà en fallir el 2 de juliol de 1911. De cas estrany i insòlit, d’ombra gegantina, omnipotent i perdurable durant diverses generacions ha sigut titlat el seu lideratge. I és cert que no hi hagué projecte en la València del seu temps en què Llorente no clavara la cullera.

• «Llorente fa en vers la trama i el teixit d’allò que és la renaixença»


• «¿És Llorente una antigalla sense sentit? ¿o el considerem un clàssic indefugible?»


• «Llorente sabia molt més que el comú quins eren i què suposaven els canvis dels temps»


• «En el ‘Llibret de versos’ el poeta albira el silenci de l’arpa, la mort de la inspiració»

Don Teodor, a la penombra, per Toni Sabater.


[…] Perduda en determinades parròquies –o quasi– la memòria de la llengua que sostingué el geni de Llorente i la seua tasca enlluernadora, els veïns i descendents més o menys directes del poeta a tots els nivells –bàsicament els néts i besnéts de la burgesia llorentinista– fugen de la penombra i el seu àmbit com d’una renovada pesta, i només volen luxes i vaixells, roba cara i accents de ponent, llum i flors i violes de castellana prosa, i costa molt imaginar en l’actual veïnat de la zona la devoció que va fer possible la casta erecció del monument i cert vell entusiasme per certes coses nostres, certa modesta i raonable voluntat de perdurar com qui som, senzillament, i no d’una altra manera […].